Aquest és el llistat de glans recol·lectades durant onze setmanes. Val a dir que calculem que l’arbre va produir unes 15.000 glans. Les que no vàrem recol·lectar nosaltres, se les van menjar els ocells, van caure després d’acabar la collita o se les van endur les persones que s’acostaven a la instal·lació. Vam ser molt rigorosos a l’hora de comptar les glans. Corcades vol dir que sortien les larves dels corcs de les glans (Curculio elephas), anomenats popularment morruts, corcs i a vegades becuts. Flotants vol dir que suraven, és a dir, que no tenien substància.
Primera setmana, del 4 al 10 de novembre del 2013, 360 glans
216 glans viables -144, el 40% corcades
Segona setmana, de l’11 al 17 de novembre, 402 glans
280 glans viables -122, el 30% corcades
Tercera setmana, del 18 al 24 de novembre, 188 glans
148 glans viables -40, el 21,2% corcades
Quarta setmana, del 25 al 31 de novembre, 209 glans
187 glans viables -22, el 10,5% corcades
Cinquena setmana, de l’1 al 6 de desembre, 268 glans
234 glans viables -34, el 12,6% corcades
Sisena setmana, del 7 al 15 de desembre, 1.321 glans
1.218 glans viables -103, el 7,7% corcades
Setena setmana, del 16 al 22 de desembre, 2.124 glans
2.098 glans viables -26, l’1,22%, corcades
Vuitena setmana, del 23 al 28 de desembre, 2.006 glans
1.953 glans viables -53, el 2,6%, corcades i flotants
Novena setmana, del 30 al 5 de gener de 2014, 2.826 glan
2.769 glans viables -57, el 2%, corcades i flotants
Desena setmana, del 6 al 12 de gener, 2.510 glans
2.455 glans viables -55, l’1,1%, divuit flotants, 36 picades, una corcada
Onzena setmana, del 13 a 19 de gener, 281 glans
269 glans viables -12, el 4,2%, flotants, dues picades per cotorres argentines, segurament
Bi vol dir, en japonès, bellesa i s’escriu amb el kanji 美 que recorda talment un arbre. En Bigas Luna, però, ens deia que Bi volia dir esperança. Aquesta feliç confusió, segurament volguda, forma part de la voluntat artística de jugar amb els equívocs que tan ens van fer gaudir.
El Ple del Consell de la Memòria Històrica de l’Ajuntament de Barcelona, va decidir, a la reunió del dimecres 19 de març del 2014, dedicar a Bigas Luna l’alzina de la plaça de la Vila de Madrid.
«Decidir que ets un arbre en concret, t’uneix molt a la terra. L’elecció t’ajuda a saber qui ets.»Bigas Luna
«Després de la mort d’un ésser estimat, és bo reencarnar-lo en un arbre. Quan van morir els meus pares els vaig reencarnar en dues palmeres; la que representa el meu pare s’ha tornat molt masculina i eixuta, com ell. La de la meva mare, femenina, cada any s’omple de dàtils. A ella li poso roses als seus peus, ja que li agradaven molt i a ell, farigola. El pare prenia un dia a la setmana una sopa de farigola. Els orientals diuen que arriba un dia, quan compleixes 60 anys, a partir del qual tens dret a canviar tot el que vulguis de tu: canviar de nom, de treball, de dona, de casa…
He canviat de símbol. Durant molts anys he estat una atzavara (Agave americana), i ara he mutat agarrofer (Ceratonia siliqua).
La pita (atzavara) que vaig decidir que em representés va morir quan vaig complir 60 anys, i li va créixer aquesta meravellosa tija que els surt quan moren i de la qual sorgeixen una trentena de ramificacions. Quan es va assecar la vaig tallar i mentre esperava que la base s’assequés vaig fer un altar.
Més tard vaig organitzar el meu enterrament com a pita, naturalment. Amb la meva família la vàrem enterrar enfront del garrofer que avui em representa. El vaig a visitar tan sovint com puc. M’uneixo a ell, respiro. Estic viu.»
Bigas Luna | Ingestum, 2008
Des del 3 de novembre del 2013 recol·lecto les glans de l’alzina que hi ha a la plaça de la Vila de Madrid junt al carrer de Canuda del centre de Barcelona. He recollit 12.495 glans i se n’han plantat milers al Viver dels Tres Pins a Montjuïc. D’aquesta alzina tindrem més de dos mil plançons.
Aquesta acció té diverses vesants: botànica, artística, poètica i política. L’alzina és un bé comú d’una gran potencialitat i per aquest motiu l’anomeno… EL GRAN CAPITAL.
He de dir que el suport de l’administració municipal ha estat total. M’han facilitat l’accés, les autoritzacions i el suport logístic.
Que l’alzina estigui dedicada a Bigas Luna, el director de cine i artista que ens va deixar el 5 d’abril del 2013, és la primera activitat entorn de la seva partença i atorga un nou sentit i continuïtat a EL GRAN CAPITAL.
He vist en la pròpia alzina el motiu de la petició de la dedicatòria: La capacitat de multiplicació que va caracteritzar en Bigas Luna. Batejar l’humil alzina de la plaça de la Vila de Madrid com a L’alzina d’en Bigas Luna, i catalogar-la com a arbre de la memòria honora la nostra ciutat i ens permet de recordar la seva trajectòria plena d’entusiasme i d’amor per la vida.
Jordi Bigues
Bi vol dir en japonès bellesa i s’escriu amb el kanji 美 que recorda talment un arbre. En Bigas Luna, però, ens deia que Bi volia dir esperança. Aquesta feliç confusió, segurament volguda, forma part de la voluntat artística de jugar amb els equívocs que tan ens van fer gaudir.
Aquestes reflexions, escrites el novembre del 2013, parlen de les incerteses d’EL GRAN CAPITAL.
És el moment dels dubtes, una vegada iniciada la collita. En Joan Serrahima del Viver municipal dels Tres Pins m’ha trucat per advertir-me que «les glans de la primera tongada són molt verdes». Vol curar-se en salut. Cal explicar que les glans que suren són separades i que tan sols considerem viables les que no suren. És possible que una bona part de les que suren siguin immadures per diverses raons.
L’opinió d’en Toni Marzo del Banc de Llavors Forestals de València (ara director general de medi natural del nou govern valencià) és, que «les glans es veuen molt verdes, és com si hagueren caigut abans d’hora per efecte del vent, la sequera, les temperatures anormalment altes…». Opinen, a partir de la foto de les meves mans plenes de glans de la primera tongada lliurada al Viver municipal dels Tres Pins el dilluns 11 de novembre.
La collita 2013-2014, la primera i la segona setmana de novembre
«Si encara en queden moltes més a l’arbre», continua en Toni Marzo, «aleshores el fenomen és prou habitual i la collita bona arribarà (però ha de fer fred perquè madurin més). Entre les primeres que cauen a terra sempre n’hi ha moltes de poc viables perquè encara eren verdes o s’han fet malbé per causes climàtiques o per l’atac d’insectes.»
També ho he preguntat a Juan Vicente Botella, viverista i biòleg de la Serrania del País Valencià. Em diu: «Por el aspecto de la foto, se ven bastante verdes todavía. Este es un año bastante complicado pues llovió en agosto, los árboles se lanzaron a fructificar pero desde mediados de octubre, un mes después aproximadamente, casi no había llovido y se habían acabado las reservas. Ahora puede que estén desprendiéndose por no tener reservas de agua».
Així i tot l’alzina de la plaça té un rec artificial a fi de mantenir verda la gespa. És a dir no viu un règim natural d’aigua pluvial. En Juan continua: «El criterio natural, es recoger las bellotas apenas caen al suelo y antes de que las coma el ganado o los jabalíes. Pero en un año como este, el árbol puede desprenderse de los frutos sin haberlos madurado del todo. La incidencia de esto en la germinación es que disminuye el número de las que germinan, pero en el tiempo que estamos, si caen verdes, las estacionaría a la sombra bien extendidas encima de una malla de recoger olivas, por ejemplo, y esperaría que maduraran algo más (15-20 días) antes de sembrarlas. Aunque están algo inmaduras pueden ser viables».
En Toni Marzo diu: «Les glans verdes, és cert, no germinen, però pot haver-hi sorpreses (amb alguna, no amb totes). L’altra cosa que es pot fer amb aquestes és esperar una o dues setmanes per veure si n’hi ha que continuen madurant fora de l’arbre (a partir d’un cert estadi és possible) i sembrar-les després». I conclou: «Això de la natura no funciona mai de manera previsible, sempre hi ha sorpreses…».
En tot cas, encara no sabem si és o no és un bon any en general, i en particular per la manca d’informació de l’historial de l’arbre i la seva alternança de producció, la veceria, que en diuen en castellà.
Jordi Bigues, 13 de novembre del 2013
Notes escrites per en J·B en relació a les larves aparegudes dins les glans recol·lectades de L’alzina d’en Bigas Luna, el novembre del 2013
Als Països Catalans hi ha dues menes d’insectes que perforen i corquen les glans de les alzines per fer créixer la seva descendència i dur a terme el seu cicle vital anual. Són els curculiònids i els àfids. N’hi ha una descripció en un paràgraf del llibre Els alzinars. Manual de gestió dels hàbitats.
Intento saber quelcom sobre aquests insectes. Pel que fa als primers, Google m’obre la porta a viquipèdia. El corc de les glans té el nom de Curculio elephas. La informació és detallada. I diu: Els curculiònids (Curculionidae) són una família dels coleòpters polífags, anomenats popularment morruts, corcs i a vegades becuts. És una de les famílies d’animals amb més membres, amb unes 40.000 espècies. Són fitòfags, és a dir que s’alimenten de plantes. En alguns casos, esdevenen plagues destacables per a l’agricultura al camp i al magatzem on constitueixen una de les plagues que més pèrdues provoca a les collites de gra en l’àmbit mundial.
Es reconeixen per la seva llarga probòscide i les antenes geniculades però, més enllà d’això, els curculiònids tenen una gran diversitat de formes i mides; els adults amb llargades entre 1 i 40 mm. Estan classificats dins d’uns 400 gèneres i la taxonomia d’aquest grup és força complicada. Els intents de construir una filogènia s’han basat principalment en les característiques de les larves.
La larva de la Curculio elephas creix a partir de l’ou inoculat dins la petita gla (agost – setembre) i surt quan la gla cau a terra (novembre – desembre). Aleshores fa el característic forat a la closca i s’enterra per formar una crisàlide o pupa l’any següent (juny – juliol). La metamorfosi completa, la durà a ser un insecte adult, imago, que posarà ous (setembre – octubre). El que passa dins la crisàlide és espectacular.
La larva, com podeu veure, és molsuda, blanca i té un morro marró més fosc. El «personatge» és així:
I d’adult, l’imago, el morrut Curculio elephas té aquest aspecte:
El procés és el següent: les glans de l’alzina de la plaça de la Vila de Madrid són recol·lectades i posteriorment separades. Les que suren en aigua són eliminades ja que mostren, entre d’altres, els forats característics d’estar corcades, però les viables també deixen de ser-ho quan la larva fa el forat per sortir.
Què podem fer? De moment, deixar les glans en remull i a la nevera una nit, per matar les larves, però el mal ja està fet: menjar-se l’interior de la gla. Quina barra!
Els altres insectes que perforen i corquen les glans, els àfids del gènere Cyndia, ja no surten a viquipèdia, ai las!
L’experiència de l’alzina de la plaça de la Vila de Madrid ens diu que el nombre de glans corcades va anar disminuint setmana a setmana; d’un 40 a un 2%, l’onzena setmana. De la recol·lecció total, de 12.495 glans, un 5,34% eren flotants, corcades i mossegades per ocells. Cal pensar que d’una banda, no se sap quins tractaments de plaguicides químics de síntesi ha patit l’arbre i de l’altra, el fet d’haver impedit que les larves fessin capolls a l’enterrar-se va trencar el cicle anual dels morruts de l’alzina.
Pel que fa a la suposada propietat de les glans (el títol diu Qui es cruspeix les meves glans), formalment, els arbres urbans a la via pública i als parcs són municipals, de l’ajuntament de Barcelona, de Parcs i Jardins. En podreu treure les conclusions que vulgueu, però la recol·lecció va necessitar una autorització específica prorrogada diverses setmanes.
Les alzines i els arbres són un bé comú que genera un benefici comú. Moltes de les seves activitats ho són i ultrapassen la propietat. L’ombra potser no, depèn de la seva ubicació, però l’oxigen, la fixació de partícules, el sòl que generen, etc. són beneficis comuns.
Deixo constància que el títol volia suscitar una mica de provocació. Meus, el que es diu meus, tan sols són els meus mocs, els meus pensaments i els meus escrits, és clar.
Jordi Bigues
Curculio elephas
Nombre común: Balanino o Gorgojo de las bellotas.
Existen varias especies de insectos cuyas larvas se alimentan del interior de las bellotas. El más conocido y abundante de ellos es el gorgojo de las bellotas, un pequeño coleóptero, en realidad varias especies muy parecidas entre sí, cuyo nombre científico es Balaninus (Por ejemplo, la Balaninus glandium).
Este insecto tiene cierta importancia económica en nuestra región debido a los daños que causa en las bellotas atacadas. En efecto, al comerse las sustancias de reserva de estas semillas, las bellotas que van a utilizarse para viveros o repoblaciones pierden gran parte de su vigor al germinar la planta. Además, si el embrión de la bellota se ve afectado, no llega ni siquiera a germinar.
El insecto adulto es un pequeño gorgojo de color castaño rojizo con manchas oscuras y de cuerpo grueso cuya característica más llamativa es la enorme probóscide o trompa que posee, la cual es incluso más larga que el cuerpo.
La larva del gorgojo, que es la que se encuentra en el interior de las bellotas, se caracteriza por ser blanca, pequeña (de hasta unos 5 mm de longitud o poco más), de cuerpo grueso y anillos marcados. La parte correspondiente a la cabeza es de color más oscuro. Presenta unas mandíbulas bien visibles que le ayudan a alimentarse.
Los insectos adultos aparecen en primavera, a finales de la cual se realiza el apareamiento y la puesta, que suele constar de unos 20 huevos o algo más. La hembra escoge la bellota y con ayuda de su larga trompa realiza un profundo pero diminuto agujero en la bellota, tras lo cual se da la vuelta y deposita el huevo.
Las larvas al nacer, comienzan a alimentarse del interior de la bellota, de los cotiledones que conforman la reserva nutritiva de la futura planta, realizando túneles.
Puede haber más de una larva por bellota, según la intensidad de la plaga. El desarrollo de la larva desde la puesta dura algo más de un mes. Cuando la bellota cae al suelo, la larva realiza un grueso agujero de salida (del tamaño de su cuerpo) y abandona la bellota, enterrándose en el suelo generalmente a menos de 10 cm de profundidad. Allí pasa el invierno, realizando posteriormente la metamorfosis en fase de crisálida, y en primavera aparece la nueva generación de insectos adultos.
Los daños producidos por este insecto afectan a dos aspectos: por un lado, pueden afectar a la producción de la montanera al consumir la parte alimenticia del fruto y hacer caer la semilla al suelo antes de tiempo. Puede verse afectado en ocasiones hasta el 80% de la producción de bellota de un árbol; por otro lado, más grave probablemente es el hecho de que a menudo afecta a la capacidad germinativa de la bellota. En efecto, si la larva se ha alimentado del embrión, lo mata y la bellota no puede germinar. En caso de que no lo mate, reduce las posibilidades de supervivencia de la nueva planta al quitarle parte de sus reservas alimenticias y debilitarla.
Este insecto prefiere atacar a las bellotas más gruesas y tempranas (brevales).
Se pueden detectar las bellotas que han sido atacadas por el gorgojo por presentar el grueso orificio de salida de la larva, pero en caso de que la larva no haya salido todavía, no se puede detectar, puesto que el orificio de puesta es minúsculo.
Además de al alcornoque, también ataca a las castañas (sobre todo la especie B. elephas), y a las bellotas de robles, encinas, coscojas, etc.
El tratamiento más natural e inocuo contra este insecto es la misma montanera, es decir: haciendo que el ganado, principalmente el porcino, se alimente de las bellotas caídas desde el principio y sin dejar zonas sin pastorear, antes de que salgan las larvas. Así se consigue eliminar a un gran número de ellas y en años sucesivos la población del insecto disminuirá de manera considerable.
La vecería del alcornoque también les afecta, ya que los años en que no hay apenas bellota no puede salir adelante una nueva generación. Los años de poca bellota después de uno de gran cosecha muy afectada es un buen momento para atacar a la plaga, que concentra su ataque en las pocas semillas disponibles.
Otro tratamiento posible es remover el suelo debajo de los árboles después de enterrarse las larvas, con lo cual se matarán muchas de ellas. Debe cuidarse de no remover profundamente, para no dañar las raíces superficiales del alcornoque.
También, en caso de no tener ganado suficiente disponible, se puede recoger la bellota caída y destruirla o, si se va a utilizar para sembrar, someterla a temperaturas cercanas a 0 ºC o a atmósferas de una composición tal que maten a los insectos, o bien sumergirlas en agua con algo de lejía, etc.
Se recomiendan a veces tratamientos con productos químicos, preferiblemente del tipo de las piretrinas, que son los menos perjudiciales para el medio ambiente, en forma de espolvoreo o pulverización sobre el árbol o tratamiento aéreo.
Otro de los insectos que se alimentan de la bellota del alcornoque son las orugas de la pequeña mariposa Carpocapsa, las cuales se distinguen fácilmente de la larva del gorgojo de las bellotas por su color rojizo y cuerpo más estrecho y alargado.
+ Informació…
A l’acabar la collita 2013-2014 de l’alzina de la plaça de la Vila de Madrid de Barcelona, varem quedar fascinats del grans guanys obtinguts. Va ser aleshores que vàrem recordar que aquesta havia estat la principal activitat de l’artista i director cinematogràfic Bigas Luna: multiplicar. Havia mort feia nou mesos i les institucions no havien dit ni mu. Teníem la sensació d’una total ingratitud a una persona que va ser un dels grans ambaixadors del nostre país, sempre a punt per a promoure el diàleg i l’entusiasme.
Se’ns va ocórrer demanar a l’ajuntament de Barcelona, a l’alcalde i al regidor de cultura, que es declarés aquella humil alzina com a L’alzina d’en Bigas Luna. El Consell de la Memòria històrica de l’Ajuntament de Barcelona ho va aprovar per unanimitat, el 19 de març de 2014.
Malauradament, la intenció de posar una fita el 5 d’abril de 2014, primer aniversari de la seva mort, no va ser possible per les encarcarades normes de l’Ajuntament de la senyalització dels arbres de la memòria.
Pel que fa a la seva biografia, filmografia i premis podeu trobar informació a Viquipèdia (veure Bigas Luna i també Segon origen). Però què fa aquí Bigas Luna?
A partir de l’any 2003, Bigas Luna, va incloure dins del seu univers la cultura ecològica. Arran de tenir un hort, a la Nou de Gaia, va començar a promoure l’agricultura ecològica, els vins i l’oli. Va obrir una botiga a Torredembarra i una plataforma web: panvinoychocolate.com.
A la presentació de la Guia de restaurants km 0, de Slow Food a Catalunya al mercat de la Boqueria (2011) va fer el pa del dinar i va portar tomàquets del seu hort per sucar-los en públic. És a dir, a La Nou de Gaià tenia un hort, a El Virgili tenia un forn per fer pa diàriament, tenia un estable amb burros, a Torredembarra una botiga…
Tots aquests valors els havia incorporat al seu ideari. Donava suport a la gent que practicava l’agricultura ecològica, havia pensat fer un programa de ràdio sobre alimentació natural, un programa de televisió per presentar els productes de l’Arca de Catalunya…
S’havia fet amic de Carlo Petrini, el fundador de Slow Food amb qui es va trobar a l’exposició Ninots que Bi feia a Torí (2009). I també va fer amistat amb Josep Pàmies de Som lo que sembrem. Es mostrava contrari a la manipulació genètica dels Organismes modificats genèticament i no es perdia cap celebració de BioCultura. Tot aquest posicionament es trenava amb la seva trajectòria artística que la trobareu a l’enllaç de l’article La llavor d’en Bigas Luna.
Com a cineasta, va pensar que la preparació del guió de Mecanoscrit del segon origen podria recollir la seva cosmovisió del món. D’una banda, l’origen de la catàstrofe podia ser el resultat del col·lapse ecològic del planeta, col·lapse induït per la nostra espècie, és clar.
D’altra banda, l’Alba, la protagonista supervivent, podria tenir una nova relació amb l’entorn, el medi. Aquí, el guió recollia el paper de les llavors: unes càpsules d’informació heretades que permetien fer l’hort, i establir una nova relació amb la natura. A l’escena on en Dídac, el supervivent, s’endinsa al bosc, vàrem intentar comunicar la capacitat de poder sentir la vida vegetal, una munió de sentits que ara no captem, que s’han obturat, però que desperten en el supervivent quan troba un doll d’aigua pura.
Es presenta el making of de Segon Origen, adaptació de la novel·la de Manuel de Pedrolo.La presentació s’emmarca dins els actes culturals de la 10a edició del Premi literari 7lletres de Cervera
Després de la projecció, Òscar Rodríguez, d’Antàrtida produccions, explicarà el procés de la pel·lícula (que no ha estat gens habitual ni lliure d’ensurts i imprevistos) i també comentarà com es va gestar (més enllà del making of), així com algunes interioritats i particularitats de la producció. El públic podrà fer preguntes.
Segon Origen s’ha convertit en el darrer projecte inacabat del cineasta Bigas Luna
El 2009 es van rodar les primeres escenes de la pel·lícula, una bona part a l’Estany d’Ivars i Vila-sana. Les imatges, a partir de les quals es va elaborar un Teaser promocional, són les darreres imatges cinematogràfiques de la carrera de Bigas Luna.
El periodista Carles Porta, fou qui va proposar a Bigas Luna l’adaptació del Mecanoscrit del segon origende l’escriptor Manuel de Pedrolo. El rodatge de la pel·lícula era a punt de començar, quan el director va morir. Només faltaven uns serrells de finançament.
Segon origen s’ha pogut acabar rodant, malgrat la mort de Bigas Luna. El periodista Carles Porta es va fer càrrec de la direcció. El projecte ja estava ben lligat i ben treballat. Feia tres anys que el treballaven junts i ja només quedava fer els últims retocs de planificació. Tenien definida la pel·lícula pla a pla, hi havia moltes imatges simbòliques de l’imaginari Bigas per emfatitzar aquest nou món, aquest segon origen.
A més, l’equip era tot de la confiança de Bigas Luna. El divendres 19 de juny (2015) es va fer al cinema Casal de Cervera el passi del Making of de la pel·lícula i el Teaser promocional que Bigas Luna va gravar l’any 2009.
Es presenta a Manlleu L’hort del segon origen, el manual d’horticultura adaptat al canvi climàtic.
El llibre, a partir de la pel·lícula Segon origen, basada en l’obra de Pedrolo, presenta més de 500 varietats catalanes inèdites per «cuidar el teu hort com si fos l’últim de la terra».
El divendres 19 de juny (2015), a les vuit del vespre, es va fer la presentació del llibre L’hort del segon origen al Museu del Ter de Manlleu. L’obra, escrita pel doctor en Ciències Ambientals Jordi Puig i Roca, forma part de la col·lecció Museu de la Vida Rural, editada per l’Editorial Barcino, segell editorial de la Fundació Carulla, i té un estret lligam amb la pel·lícula Segon origen, dirigida per Carles Porta i basada en el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, que s’estrenarà pròximament. L’hort del segon origen és, alhora, un inventari inèdit de més de 500 varietats locals catalanes d’hortalisses i fruiters amb consells per plantar-les, conrear-les, tenir-ne cura i fins i tot, per saber on comprar-ne les llavors.
El llibre, que duu com a subtítol L’horticultura del futur amb arrels del passat, té vocació de manual i pretén explicar com l’horticultura, la fructicultura i la cria d’animals que feien els nostres avis, amb els coneixements i les tècniques modernes, poden ser un tresor que ajudi a alimentar les generacions futures d’una manera sana i respectuosa amb l’entorn.
La pel·lícula Segon origen, dirigida per Carles Porta i protagonitzada per Rachel Hurd-Wood, parteix de la idea del desaparegut Bigas Luna. Els protagonistes de la pel·lícula, l’Alba i el Dídac, es troben uns papers escrits per en Dara, pare d’ella i científic especialitzat en el canvi climàtic, que els seran molt valuosos a l’hora de fer un hort per sobreviure després del cataclisme. L’hort del segon origen, de fet, està escrit en primera persona. És el Dara qui parla a la seva filla Alba per indicar-li com es cultiva un hort i ho fa a tall de «manual de supervivència».
L’acte comptarà amb la presència de Jordi Quer, editor, i de l’autor del llibre, Jordi Puig i Roca.
L’autor
Jordi Puig i Roca (l’Ametlla del Vallès, 1978) es declara «pagès de vocació» i és doctor en Ciències Ambientals especialitzat en Canvi Climàtic i Canvi Global Ambiental. Vinculat a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la UAB (ICTA) i a la Xarxa de Custòdia del Territori de Catalunya, ha publicat diversos articles científics en prestigioses revistes tan nacionals com internacionals i és autor o coautor de llibres que tenen com a temàtica el patrimoni natural i cultural. Des de l’any 2002, està al capdavant de la cooperativa L’Espigalall, una explotació agrícola que produeix amb varietats locals.
Segon origen
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/extres/segon-origen/video/5017231/
Sala 33 recorda en Bigas Luna
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sala-33/sala-33-recorda-bigas-luna-amb-didi-hollywood/video/5134332/
Comença el rodatge de Segon origen
Telenotícies, març del 2014
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-vespre/comenca-a-rodar-se
mecanoscrit-del-segon-origen/video/4951911/
Bigas Luna. Desapareix un referent del cinema
Telenotícies 6 d’abril del 2013
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies/desapareix-un-referent-del-cinema/video/4524891/
Sala 33 Entrevista a Bigas Luna
6 d’abril del 2013
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sala-33/sala-33-sobsessiona-per-bilbao/video/3767470/
El cineasta i artista Bigas Luna va pintar vint-i-set postals que ara s’ofereixen per donar suport a l’ampliació de capital per tal de plantar i custodiar els arbrets nascuts de L’alzina d’en Bigas Luna. Jordi Bigues, el seu cosí, explica la història d’aquestes llavors.
Vaig rebre la primera carta d’en Bigas Luna el juny del 2002. Ell tenia, aleshores, 56 anys i jo n’havia fet 48. El meu cosí ja signava amb les dues lletres inicials del cognom familiar. Ell deia que bi, en japonès, volia dir esperança quan, en realitat, després de mort vaig descobrir que volia dir bellesa.
Fins aleshores no havia rebut per correu res més que les invitacions a les estrenes de les seves pel·lícules, un motiu per veure’ns en un ambient festiu on no hi havia més espai de tracte que la salutació i el somriure. I l’aprovació final, és clar.
Els bigues som dotze cosins, fills de quatre germans. Ara en som onze per la mort d’en Bi el 5 d’abril del 2013. Dels dotze ell era l’únic que sabia multiplicar, ho repeteixo sovint, tot al·ludint a una especial capacitat seva en aquesta funció.
La carta del juny del 2002 contenia un parell de notes i dues Cares de l’ànima. Era el que aleshores pintava, abans de posar-se a pintar les llavors. Les anomeno postals pel format 21 cm x 10,5 cm i pel mitjà utilitzat per enviar-les, el correu postal, malgrat que el format escollit no tenia aquesta intenció de difondre’l per carta. És a dir, no es tracta en absolut de Mailart. «Vaig iniciar la seva producció incorporant-les a les cartes que enviava als meus amics o bé en les notes que enviava als actors durant els rodatges», va deixar escrit a la presentació de l’exposició de les Cares de l’ànima a la Galeria Metropolitana de Barcelona.
Els treballs plàstics els feia sobre unes cartolines utilitzant tot tipus de materials, en aquest cas guix, tinta negra i flors seques recol·lectades al camp. Es van exposar a partir de l’any 1998, primer a Cervera, un any desprès a Barcelona, fins arribar a València, del 21 de gener al 21 de març del 2004.
Una de les dues cares rebudes, datada l’11 d’octubre de 1999, té una petita cinta daurada enganxada sobre el cap. A l’anvers es pot llegir, a més d’una dedicatòria, les paraules: «El paper daurat és semen diví del Misteri d’Elx». L’altre postal, datada el 21 de novembre de 1999, tenia dues flors seques i uns escardots al cap. A la data que jo les rebia feia 19 i 20 mesos que les havia pintat.
Ben segur que la referència al Misteri d’Elx havia estat un dels temes de conversa. La nota, escrita també sobre una de les cartolines, em deia: «Tinc ganes de tornar a fer un passeig amb tu. I parlar de projectes. Una abraçada, Bi.»
El passeig feia referència a la nostra activitat compartida: uns passejos matinals pel camp o la platja que acabaven amb un dinar a casa seva i una migdiada.
Sis mesos després, vaig rebre deus postals més, d’igual format. Eren un decàleg il·lustrat. A la carta, manuscrita i signada, em deia: «Hola Jordi, és diumenge i tinc un dia raret i he decidit pintar. Sempre em cura. He pensat en tu, que també em cura. El dia està agafant sentit. El Sol brilla més i he fet un passeig per la platja amb el Pirata. Per això he decidit dedicar-te aquests dibuixos que acabo de fer amb el meu decàleg. Bi.»
I quin era el decàleg? Doncs l’Equilibri, la Mida, el Ritme, el Desig de Déu, l’Exercici, l’Alimentació sana, el Desig del que tens, Del teu paisatge a l’univers estel·lar, el Viure amb el mínim necessari i el Descansar.
Ara recordo que en aquell temps li havien diagnosticat una diabetes, crec que de tipus 1 com la meva i la del meu germà Ramon, tres dels dotze cosins. Precisament deu anys després, les anàlisis periòdiques de la diabetes varen detectar que «els leucocits s’havien disparat» i va ser la primera informació del seu càncer.
Però anem al gra. Les primeres llavors pintades per en Bi em varen arribar l’any següent, a principis del 2003. Aquell any, amb motiu de l’Any Internacional del Disseny, vaig fer un hort a la Fundació Miró de Barcelona: Hort in progress. Era la resposta al disseny convencional per un disseny amb ètica i substància, no merament un embolcall.
Vaig comptar també amb el suport d’en Martí Guixé i del propi Bigas Luna que gràcies a la colaboració del seu taller va filmar tot el procés i després en va fer dos documents videogràfics: un resum i una peça llarga que es va projectar a la Fundació Joan Miró.
Va ser el mateix any en què vaig fer l’hort per a Bigas Luna en un descampat abandonat a La Nou de Gaià, amb el suport d’en Gaspar Caballero de Segovia, autor de les Parades en Crestall, una tècnica d’horticultura ecològica.
En Bi estava entusiasmat, expressava aquell entusiasme que li havia permès fer tants projectes agosarats. Ara s’endinsava en un altre món que el va dur a dedicar molta atenció a l’horticultura, a l’alimentació en general. Va produir vi i oli, va obrir una botiga i va multiplicar l’hort. Aquesta era la seva capacitat: multiplicar positivament tot el que tocava.
De les nostres converses ell sempre en treia profit. Li parlava dels burros i es feia un estable, on en va arribar a tenir mitja dotzena. Li parlava del pa i es feia instal·lar al pati de casa un forn de Pereruela, del País Lleonès.
De tot això en va sortir una exposició itinerant per a l’FNAC, amb textos meus i el títol: Llavors (2004).Allí hi havia una dotzena de postals convertides en pintures digitals augmentades, que feien més de dos metres de llarg. També es va fer un Hort itinerant de 65 m2 a la fira Arco de Madrid (2004) i una exposició a l’IVAM de València amb el nom d’Ingestum (2008), en el catàleg de la qual, hi ha tant fotos com articles meus.
Però tornem al gra. Aquell 2003 en Bi em va obsequiar amb vint-i-set postals de llavors, en vuit enviaments. Ara les postals han de fer via i escampar-se. I cap oportunitat serà millor que fer-ho juntament amb les alzines nascudes de L’alzina d’en Bigas Luna per donar suport al projecte EL GRAN CAPITAL que necessita fer una ampliació de capital.
Les postal són ben diferents. Ell en va enviar a d’altres persones i va ser un motiu de treball continuat, paral·lel a la presa de consciència ecològica d’en Bi que es projectà en el treball conjunt del guió deMecanoscrit de segon origen, la pel·lícula basada en la novel·la del Pedrolo. Si bé va ser un treball que va quedar inconclús, anunciava el que té per se la llavor: la informació vital que transmet la vida a les futures generacions.
Aquestes llavors les he conservat fins ara com un tresor. Les postals evoquen que les llavors són un matrimoni de la humanitat. La unió legítima entre la humanitat i la mare Terra.
Jordi Bigues, agost del 2015
Resoldre dubtes, fer consultes i obtenir informació dels plançons es podrà fer mitjançant el Servei de consulta al web www.elgrancapital.com Alhora, es rebrà informació periòdica que informarà suscintament de les tasques de custòdia del bé comú.
Depenent de com sigui la resposta dels accionistes, recol·lectarem, novament, glans de L’alzina d’en Bigas Luna, per plantar-ne més arbres.
Títol de suport a la iniciativa i persona amiga dels arbres
>Invitació per a dues persones per al dissabte 17 d’octubre a la Fundació Joan Miró de Barcelona
+ Agraïment al web oficial www.ELGRANCAPITAL.com
Títol d’accionista d’EL GRAN CAPITAL i persona amiga dels arbres
Custòdia d’una alzina
(Aportant el lloc on plantar-la / demanant un indret on plantar-la)
Manual d’instruccions de Com fer créixer el capital
>Invitació per a dues persones per al dissabte 17 d’octubre a la Fundació Joan Miró de Barcelona
+ Agraïment al web oficial www.ELGRANCAPITAL.com
Títol d’accionista d’EL GRAN CAPITAL i persona amiga dels arbres
Custòdia d’UNA PARELLA d’alzines
(Aportant el lloc on plantar-la / demanant un indret on plantar-la)
Manual d’instruccions de Com fer créixer el capital
>Invitació per a dues persones per al dissabte 17 d’octubre a la Fundació Joan Miró de Barcelona
+ Agraïment al web oficial www.ELGRANCAPITAL.com
Títol d’accionista d’EL GRAN CAPITAL i persona amiga dels arbres
Custòdia d’UNA ALZINA PER CADA MEMBRE DE LA FAMÍLIA
[límit de 10, com a màxim]
(Aportant el lloc on plantar-la / demanant un indret on plantar-la)
Manual d’instruccions de Com fer créixer el capital
>Invitació per a dues persones per al dissabte 17 d’octubre a la Fundació Joan Miró de Barcelona
+ Agraïment al web oficial www.ELGRANCAPITAL.com
Títol d’accionista d’EL GRAN CAPITAL i persona amiga dels arbres
Una obra original, una aquarel·la de Bigas Luna
10,5 cm x 21 cm. Certificat d’autenticitat de l’obra
Custòdia d’una alzina
(Aportant el lloc on plantar-la / demanant un indret on plantar-la)
Manual d’instruccions de Com fer créixer el capital
>Invitació per a dues persones per al dissabte 17 d’octubre a la Fundació Joan Miró de Barcelona
+ Agraïment al web oficial www.ELGRANCAPITAL.com
Joseph Beuys
Pensar cada acte com obra d’art és un exercici molt saludable. Joseph Beuys (1921-1986) ho va dur a la pràctica de moltes maneres. A Documenta VII, celebrada el 1982 (del 19 de juny al 28 de setembre), va proposar plantar 7.000 roures, cada un al costat d’una columna de basalt. La seva acció va tardar cinc anys en completar-se. Es va acabar un any després de la seva mort, esdevinguda els 23 de gener del 1986, i va transformar el panorama visual de la ciutat de Kassel (Hessen).
Com en moltes altres instal·lacions de Beuys, l’obra fa coexistir dues textures molt diferents. En aquest cas, l’arbre i el bloc de basalt. Gràcies als roures, l’escultura s’insereix en l’ambient, altera l’espasi urbanístic –fou necessari dissenyar on haurien de créixer- i es converteix en part de la naturalesa. Gràcies a les peces de basalt, es conserva l’esdeveniment com a monument. Les petites columnes recorden l’acció de Beuys, impliquen la idea d’estar en presència d’una obra d’art i conviden a contemplar d’una manera diferent l’entorn. Sobre tot, els blocs de pedra funcionen com a fites que intenten propagar la consciència sobre la necessitat de la repoblació forestal.
Una consciència que es faria extensiva al museu, ja que en Beuys va donar a la pala que va fer servir per plantar el primer arbre, status d’obra d’art. En això seguia la pràctica d’exposar els residus de les seves instal·lacions com obres d’art. La pala era, como els blocs de basalt, un recordatori de l’acció ecologista.
7.000 Roures era una idea que podia desenvolupar-se ininterrompudament. El projecte va continuar a Manhattan, on el 1996 es plantaren (igualment al costat de blocs de basalt) uns altres 18 arbres al carrer Chelsea (22th Street, entre la 10th i la 11th Avenue). L’any següent es va iniciar el 7.000 Oaks a Minnesota i hi ha altres propostes pera a mantenir-ho en peu.
Pres i adaptat de:
