El Gran Capital | Plantar les glans, fer de gaig
546
portfolio_page-template-default,single,single-portfolio_page,postid-546,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,side_area_uncovered_from_content,footer_responsive_adv,qode-content-sidebar-responsive,columns-4,qode-theme-ver-10.1.1,wpb-js-composer js-comp-ver-5.0.1,vc_responsive

Plantar les glans, fer de gaig

About This Project

L’alzina és a la gla, el que el gaig és a l’alzinar, podríem dir, exageradament. El gaig és un ocell i és un dels principals dispersors i depredadors de glans, allà on viu. De fet, el seu nom científic Garrulus glandarius el delata de ser un bocamoll, pels seus crits i la seva l’alimentació.

Les glans són massa pesants per arribar gaire lluny sense l’ajut dels animals. La dispersió de lesdiàspores (les llavors) pot començar quan encara són a l’arbre, però aquest procés es dóna, preferentment, quan són al terra. Els principals dispersors animals són el gaig i el ratolí de bosc perquè fan rebost amb les glans que agafen per passar millor l’hivern. El ratolí de bosc dispersa a curta distància i acumula les glans dins del cau, on la probabilitat que germinin és realment baixa.

El gaig, en canvi, dispersa les glans a més llarga distància. A la tardor agafa les glans i les enterra; més tard, al llarg de l’hivern, torna als seus dipòsits amagats per menjar, però bona part d’aquestes glans són oblidades després, en bones condicions per germinar. S’ha estudiat la distància de la dispersió de glans fins a un km de l’arbre i majoritàriament és entre cent i cinc cents metres.

La dispersió de llavors facilitada pels animals s’anomena zoocoria, una alternativa de dispersió més segura que l’anemocoria, la dispersió de llavors per la força del vent. Els fruits carnosos són molt adequats per a aquest tipus de dispersió, associada, sovint, a una alteració quan passen pel sistema digestiu dels animals, la qual propiciarà la seva posterior germinació. En el cas de les glans, la seva disperció depèn de l’interès alimentari que suscitin al senglar, al porc, al gaig, al ratolí de bosc, al tudó, a la rata cellarda i al talpó roig, més ocasionalment.

En el cas de L’alzina d’en Bigas Luna hem observat que l’absència del gaig, poc interessat a viure en entorns habitats per humans, ha fet que la gralla (Corvus monedula) i la cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus), ambdues espècies en creixement a Barcelona, hagin incorporat a la seva dieta les glans. L’afilat bec de la cotorreta permet mossegar les glans, però intuïm que van agafar petites quantitats de glans.

 

Gaig (Garrulus glandarius) 

Anglès: Jay | Alemany: Eichelhäher | Aragonès: Gai | Basc Eskiñoso | Castellà: Arrendajo |Francès: Geai des chênes | Gallec: Pega marza | Italià: Ghiandaia | Portuguès: Gaio-comum.

El gaig és un ocell de mida mitjana, d’uns 30 a 35 cm de llargària i una envergadura d’uns 53 a 59 cm.

Colors: cresta erèctil de plomes curtes de color blau, llistat de blanc i negre, i amb un ample traç negre que va des del bec fins a l’extrem inferior de cada galta. És de color bru rosat, amb el carpó blanc i la cua negra, i té una taca blanca i negra a les ales, molt marcada. Les plomes del colze són llistades de blau i negre. Ales arrodonides.

A més del seu característic crit (un estrident scaaaaacgg), posseeix un ample vocabulari, que inclou un sonor i ressonant quiu i un so cloquejant que pot ser una imitació del de la garsa. Es diu que el gaig és un actiu vigilant del bosc i que alerta tant de la presència humana com de les diferents intencions com ara passejar, caçar o recol·lectar bolets i fruits.

Jordi Bigues
Més informació al llibre Els alzinars. Manual de gestió d’hàbitats i viquipèdia.

Il·lustració d’autor no identificat.

http://avesdesierramorena.sierramorena.com/?page_id=1381

Category
Docs & links