El Gran Capital | L’alzina arbre ibèric
550
portfolio_page-template-default,single,single-portfolio_page,postid-550,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,side_area_uncovered_from_content,footer_responsive_adv,qode-content-sidebar-responsive,columns-4,qode-theme-ver-10.1.1,wpb-js-composer js-comp-ver-5.0.1,vc_responsive

L’alzina arbre ibèric

About This Project

Declarar l’alzina com a l’arbre ibèric per excel·lència, té el seu fonament i no és un invent sense trajectòria, tret de la màniga. Va ser Rafael Moro, a la seva valuosa Guía de Árboles de España (2002) qui ho va proposar formalment. De la mateixa manera que el roure és l’arbre identificat amb el món germànic, el pi pinyoner identifica el món italià, l’arç, el canadenc, l’araguaney, el veneçolà i el server, el món irlandès… l’alzina ha de ser l’arbre ibèric per excel·lència.

L’alzina és present en quasi tot el territori peninsular, de Lisboa a València, de Galicia a Gibraltar. L’alzina ocupa bona part la superfície arbrada del territori de l’Estat Espanyol i el portuguès. Segons l’Inventari forestal espanyol, que va comptar els arbres de més de 75 mm de diàmetre a 1,30 m d’alçada des de 1986 fins al 2005, al territori de l’Estat Espanyol hi havia un total de 682.881.000 alzines i, ara, certament, seran més de 700 milions. Si hi sumem les de Portugal, segur que a la península ibèrica hi ha més de mil milions d’alzines.

A la infografia, en verd, àrea mediterrània ocupada per l’alzinar

La quantitat no és l’única raó d’excel·lència. La longevitat que aconsegueixen les alzines pot arribar als 700 o més anys com ho testimonien les alzines singulars que, pel seu port, destaquen sobre la mitjana d’arbres singulars.

La llenya de l’alzina escalfa moltes llars a l’hivern i la seva fusta és excel·lent. Les glans són el rebost de tardor i hivern que alimenta la fauna silvestre, secularment. Antany, l’aliment bàsic de la nostra espècie era precisament la farina de gla. La recol·lecció de glans dolces, i fins i tot les amargues, va permetre fer farina, que barrejada amb la d’altres cereals servia per fornejar pa i cuinar diferents plats.

A les deveses, l’alzina esdevé l’ombra, el cau i l’adob de múltiples éssers gràcies a les seves fulles i arrels. La devesa portuguesa, l’extremenya, l’andalusa i la castellanomanxega són un bon exemple d’agricultura agroforestal que ha superat la malaltissa febre de l’agricultura industrial que va eliminar els arbres, ombres innecessàries per a una agricultura mecanitzada.

L’agricultura agroforestal i ecològica és l’única perspectiva sensata que permetria combinar collites sanes de cicle curt (cereals, llegums i hortalisses), amb collites de cicle mitjà (fruiters) i fusta noble, a l’arribar el cicle llarg. Tot això és compatible i restituiria el paisatge agrari que, juntament amb els diferents tipus de tanques vegetals, és la garantia per protegir-se de les plagues que generen els monocultius.

L’alzina és resistent a las sequeres i la base per l’arrelament de múltiples espècies arbòries i arbustives, L’alzina és resistent als incendis forestals. D’una sola alzina poden sortir milers de plançons gràcies a la seva abundant producció de glans.

Podríem dir que cada alzina és un autèntic banc de vida. A més, s’asseu a sòls pobres i diversos, és a dir, és poc exigent. Prefereix un terreny sec o lleugerament fresc a un de molt humit. No és d’estranyar que els celtes l’adoressin. Per això, veure-les emmalaltir és motiu de tristesa. Cal transformar el desassossec en un impuls repoblador i de coneixement. Pas a pas, gla a gla, arbre a arbre.
Jordi Bigues és autor del llibre Cómo plantar un árbol, descansar a su sombra y comer sus frutos(2010).

 

La seca dels Quercus

Ja fa més de dues dècades que es va observar l’aparició dels primers casos de defalliment i posterior mort d’alzines i sureres a les muntanyes i deveses d’Andalusia, Extremadura, Castilla-La Mancha i Portugal.

Les masses arbòries afectades per la seca estan envellides i han sofert un notable abandonament de les pràctiques agronòmiques tradicionals. Els símptomes es manifesten amb una inicial defoliació, seguida de la mort de brots i branques, la mort de les arrels i, finalment, la pròpia mort de l’arbre.

Las causes de la seca són complexes, però el canvi climátic, la pèrdua de les tasques tradicionals als boscos i deveses, com ara la recol·lecció de llenya i glans, són les causes més importants de la malaltia.

Els responsables de la seca són fongs i insectes com el fong Phytophthora cinnamomi, que causa la necrosis de les arrels absorbents, i d’altres fongs com el Botryosphaeria stevensii (Diplodia mutila) i elBiscogniauxia mediterranea. El primer origina xancres, tot pansint branques aïllades. El segon provoca elxancre carbonós, que produeix les característiques branques mortes amb plaques carbonoses a les esquerdes de l’escorça.

Els insectes barrinadors xilòfags (Cerambyx cerdo, C. welensii, Prinobius germari), ataquen els arbres ja afectats i acaben amb les seves parts llenyoses. Encara no es coneix tota l’ecologia del procés, la qual cosa fa que sigui difícil de controlar.

Jordi Bigues, 2009

Category
Docs & links

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies