El cineasta i artista Bigas Luna va pintar vint-i-set postals que ara s’ofereixen per donar suport a l’ampliació de capital per tal de plantar i custodiar els arbrets nascuts de L'alzina d’en Bigas Luna. Jordi Bigues, el seu cosí, explica la història d’aquestes llavors.



























Vaig rebre la primera carta d’en Bigas Luna el juny del 2002. Ell tenia, aleshores, 56 anys i jo n’havia fet 48. El meu cosí ja signava amb les dues lletres inicials del cognom familiar. Ell deia que bi, en japonès, volia dir esperança quan, en realitat, després de mort vaig descobrir que volia dir bellesa. 

Fins aleshores no havia rebut per correu res més que les invitacions a les estrenes de les seves pel·lícules, un motiu per veure’ns en un ambient festiu on no hi havia més espai de tracte que la salutació i el somriure. I l’aprovació final, és clar.

Els bigues som dotze cosins, fills de quatre germans. Ara en som onze per la mort d’en Bi el 5 d’abril del 2013. Dels dotze ell era l’únic que sabia multiplicar, ho repeteixo sovint, tot al·ludint a una especial capacitat seva en aquesta funció.

La carta del juny del 2002 contenia un parell de notes i dues Cares de l’ànima. Era el que aleshores pintava, abans de posar-se a pintar les llavors. Les anomeno postals pel format 21 cm x 10,5 cm i pel mitjà utilitzat per enviar-les, el correu postal, malgrat que el format escollit no tenia aquesta intenció de difondre’l per carta. És a dir, no es tracta en absolut de Mailart. «Vaig iniciar la seva producció incorporant-les a les cartes que enviava als meus amics o bé en les notes que enviava als actors durant els rodatges», va deixar escrit a la presentació de l’exposició de les Cares de l’ànima a la Galeria Metropolitana de Barcelona.

Els treballs plàstics els feia sobre unes cartolines utilitzant tot tipus de materials, en aquest cas guix, tinta negra i flors seques recol·lectades al camp. Es van exposar a partir de l’any 1998, primer  a Cervera, un any desprès a Barcelona, fins arribar a València, del 21 de gener al 21 de març del 2004.

Una de les dues cares rebudes, datada l’11 d’octubre de 1999, té una petita cinta daurada enganxada sobre el cap. A l’anvers es pot llegir, a més d’una dedicatòria, les paraules: «El paper daurat és semen diví del Misteri d’Elx». L’altre postal, datada el 21 de novembre de 1999, tenia dues flors seques i uns escardots al cap. A la data que jo les rebia feia 19 i 20 mesos que les havia pintat. 

Ben segur que la referència al Misteri d’Elx havia estat un dels temes de conversa. La nota, escrita també sobre una de les cartolines, em deia: «Tinc ganes de tornar a fer un passeig amb tu. I parlar de projectes. Una abraçada, Bi.»

El passeig feia referència a la nostra activitat compartida: uns passejos matinals pel camp o la platja que acabaven amb un dinar a casa seva i una migdiada.

Sis mesos després, vaig rebre deus postals més, d’igual format. Eren un decàleg il·lustrat. A la carta, manuscrita i signada, em deia: «Hola Jordi, és diumenge i tinc un dia raret i he decidit pintar. Sempre em cura. He pensat en tu, que també em cura. El dia està agafant sentit. El Sol brilla més i he fet un passeig per la platja amb el Pirata. Per això he decidit dedicar-te aquests dibuixos que acabo de fer amb el meu decàleg. Bi.»

 I quin era el decàleg? Doncs l’Equilibri, la Mida, el Ritme, el Desig de Déu, l’Exercici, l’Alimentació sana, el Desig del que tens, Del teu paisatge a l’univers estel·lar, el Viure amb el mínim necessari i el Descansar.

Ara recordo que en aquell temps li havien diagnosticat una diabetes, crec que de tipus 1 com la meva i la del meu germà Ramon, tres dels dotze cosins. Precisament deu anys després, les anàlisis periòdiques de la diabetes varen detectar que «els leucocits s’havien disparat» i va ser la primera informació del seu càncer.

 

Les 27 llavors

Però anem al gra. Les primeres llavors pintades per en Bi em varen arribar l’any següent, a principis del 2003. Aquell any, amb motiu de l’Any Internacional del Disseny, vaig fer un hort a la Fundació Miró de Barcelona: Hort in progress. Era la resposta al disseny convencional per un disseny amb ètica i substància, no merament un embolcall.

Vaig comptar també amb el suport d’en Martí Guixé i del propi Bigas Luna que gràcies a la colaboració del seu taller va filmar tot el procés i després en va fer dos documents videogràfics: un resum i una peça llarga que es va projectar a la Fundació Joan Miró.

Va ser el mateix any en què vaig fer l’hort per a Bigas Luna en un descampat abandonat a La Nou de Gaià, amb el suport d’en Gaspar Caballero de Segovia, autor de les Parades en Crestall, una tècnica d’horticultura ecològica.

En Bi estava entusiasmat, expressava aquell entusiasme que li havia permès fer tants projectes agosarats. Ara s’endinsava en un altre món que el va dur a dedicar molta atenció a l’horticultura, a l’alimentació en general. Va produir vi i oli, va obrir una botiga i va multiplicar l’hort. Aquesta era la seva capacitat: multiplicar positivament tot el que tocava.

De les nostres converses ell sempre en treia profit. Li parlava dels burros i es feia un estable, on en va arribar a tenir mitja dotzena. Li parlava del pa i es feia instal·lar al pati de casa un forn de Pereruela, del País Lleonès.

De tot això en va sortir una exposició itinerant per a l’FNAC, amb textos meus i el títol: Llavors (2004). Allí hi havia una dotzena de postals convertides en pintures digitals augmentades, que feien més de dos metres de llarg. També es va fer un Hort itinerant  de 65 m2 a la fira Arco de Madrid (2004) i una exposició a l’IVAM de València amb el nom d’Ingestum (2008), en el catàleg de la qual, hi ha tant fotos com articles meus.

Però tornem al gra. Aquell 2003 en Bi em va obsequiar amb vint-i-set postals de llavors, en vuit enviaments. Ara les postals han de fer via i escampar-se. I cap oportunitat serà millor que fer-ho juntament amb les alzines nascudes de L'alzina d’en Bigas Luna per donar suport al projecte EL GRAN CAPITAL que necessita fer una ampliació de capital.

Les postal són ben diferents. Ell en va enviar a d’altres persones i va ser un motiu de treball continuat, paral·lel a la presa de consciència ecològica d’en Bi que es projectà en el treball conjunt del guió de Mecanoscrit de segon origen, la pel·lícula basada en la novel·la del Pedrolo. Si bé va ser un treball que va quedar inconclús, anunciava el que té per se la llavor: la informació vital que transmet la vida a les futures generacions.

Aquestes llavors les he conservat fins ara com un tresor. Les postals evoquen que les llavors són un matrimoni de la humanitat. La unió legítima entre la humanitat i la mare Terra.

Jordi Bigues, agost del 2015